Trekking Nepal - CAMP BASE EVEREST

Nepal. Frontera entre cel i terra. Terra de titans de roca que s'eleven i s'eleven per a poder esdevenir part de la divinitat.
Nepal desperta a la matinada entre oracions i essències. En els seus espais romanen temples i travesses on es dibuixa un camí màgic. Aquest regne eteri dominat per la incorrupta roca inerta desperta cada matí sota la mirada budista i hinduïsta.
Nepal, última frontera que ens duu al cel.
Aqui, des d'un local amb acces a internet i amb un teclat sense accents (i jo que sempre havia fet faltes d'ortografia ara trobo a faltar aquestes dues tecles)... en fi, em disposo a descriure el meu viatge.


Dia 1 - 1 d'agost de 2010

Kathmandu (1.317 m)  - Lucka (2804 m) - Namche Bazaar (3443 m)

Aquest nit no he pogut dormir, 4 hores nomes. Me llevat a les 3 del mati i he estat revisant la motxila i tambe ordenant els papers que necessito per el trekking. He de dir que, la regio de l'Everest esta situada dintre del Parc Nacional de Samargatha i, com a parc nacional, s'ha d'estar autoritzat per accedir-hi. La tarjeta TIMS (Trekker's information Managements System) permet l'entrada i el trekking. A la TIMS, queda registrat la ruta, i les teves dades personal, com tambe, una magnifica foto meva, tamanys carnet, feta a l'aeroport de Barcelona.

Be, tot organitzat i, es fan les 5:30 del mati, on un taxi m'espera a l'entrada de l'hostal per dur-me a l'aeroport de Kathmandu. Entro, em facturen l'equipatge i m'espero a la sala de sortides per volar cap a Luckla. L'hora de sortida esta programada a les 6:30 pero com el Monzo apreta, no es pot sortir fins a les 8:30 del mati.

Les 8:30, hora de sortida. L'avio que m duu a Luckla sembla un avio tipus charter on nomes hi caben unes 12 persones. Quina por de viatge, no es veu casi res pels nuvols i aquest aparell es mou, es mou i es mou.

Les 9:30, aproximadament. Arribo a Luckla on m'esperen un munt de Sherpas per fer-me de guies o portejadors. Em poso a parlar amb ells i els hi comento que no em cal. Em miren i em diuen: you are a strong man... jaja, ric. No se on m'he ficat!

Comenco el viatje, des de luckla on a escasament 300 m, em trobo la porta de benvinguda per als trekkers.

Des d'aqui inicio el meu trajecte en sentit descendent per la vall del riu Dudhkosh. Travesso Chaurikharta i Muse, com tambe Thalsharwa i paro a veure igua a Choplung on hi ha un monestir budista, el Dragdrak Gompa que visitare quan torni. Continuo baixant i paso de llarg Nachipang esperatn trobar el primer pont tibeta.

El pont esta situat a sobre l'afluent Thadokoshi Kusum drengka. Ascendeixo una mica  arribo al s pobles de Nurning Grat i Hutawa, Bec una mica d'aigua i em dic, que queda poc per arribar a Phakding, aixi que, andiamo... i en 15 minuts arribo. De moment el trekking no te cap mena d'esforc i nomes les panoramiques m'abracen i m'acullen com ho fa una mare amb el seu fill.

El trajecte el comparteixo amb pastors i portejadors que duen a ls esquenes carregues impresionants. Yaks negres i gossos que volen que els dongui menjar em segueixen. Dones en els pobles que es rente els cabell d'una manera, no se, com erotica. Aquesta gent te algo especial. Namaste els dic i els hi dire.
Arribat a Phakding (2623 m), paro a esmorcar 2 barretes made in decathlon, durant mitja hora. Aixo sembla Benasque. Continuo la ruta i nomes sortir em trobo un altre pont tibeta que em deixa a part oest de la llera del riu. Aqui, el riu Dudhkosh pre una forca bruta, duu un cabal d'escandol. La forca descomunal erosiona i puleix tant la roca, que les lineacions del gneis es fan tan visibles que sembla que hagin estat pintades a posta.  Cal dir que, la gent d'aqui ha sapigut treure-li profit per enllumenar pobles i camins.

Continuo la marxa a Namche Bazaar i passo pels pobles de Zamphute i Benkar, les cases o lodges (cases de te) en tot moment conviden a prendre un bon te negre.
El cami el realitzo en solitud pero no solitari, les oracions gravades a la roca m'acompanyen en tot moment, com tambe sherpas i algu trekkers.

Tot seguit em planto a Chumawa, Monjo i Khola on m'espera un Checkpoint per entrar al Parc Nacional de Samargatha. M'atenen 2 sherpas, ensenyo la tarjeta TIMS i pago 1000 rupees, al canvi 10 euros. Tot seguit Jorsale, el poble seguent m'espera amb el bracos oberts, com tambe una garita militar per controlar la meva identificacio. Passo 2 ponts tibetans mes i, ara comenca la chica. Pujar un desnivell d'uns 700 m fins arribar al poble de Namche Bazaar.

Aqui passare la nit i el dia de dema per aclimatarme. Estic situat a 3443 m i en un sol dia, entre el trajecte en avio i el tekking he fet un desnivell de 2000 m aproximadament. Dema aclimataccio i visita al monestir de Thame (3743 m).

Dia 2 - 2 d'agost de 2010

Namche Mazaar (3443 m) - Monestir de Thame (3743 m)

Despres d'una nit de forta pluja monzonica, tot just em llevo a les 6:45, amb la musica de fons d'homes picant i treballant la pedra per a construir cases o mes lodges (cases de te). Els corbs anuncien un dia negre, fosc i enterbolit per la boira i la pluja. Quina son. Decideixo no dutxar-me i netejar-me amb toallites (dutxar-se costa al voltant de 300 rupees i al canvi son 3 euros). Baixo a esmorzar i a prendre un bon te negre. Miro la ruta a seguir i pregunto si fa bon dia per trekkinejar. Em comenten que no es gaire bon dia i que algun trekker s'ha perdut en dies aixi. Miro per la finestra i... pelillos a la mar. Comenca el dia d'aclimatacio i son ja les 8:00 del mati.

Surto de Namche Bazaar i comenco la meva passejada fins al Monestir de Thame, acompanyat d'una petita motxila amb fruits secs, barretes aigua, roba d'abric i... no duc la camera. Ja porto molta estona caminant quan em dono compte. Aixi que res, ja fare les fotos dema que just passare per aqui.

Camino i camino i faig les meves parades per veure i menjar una mica i, tot just en 3 hores arribo al Monestir de Thame (3743 m). Em quedo impresionat per les linies de la contruccio, sencilla pero alhora ferma.

Tot esta molt tranquil i la boira m'envolta i em plora a sobre amb algunes gotes fines d'aigua.

Ja de tornada em trobo a sherpas pujant i pujant amb la carrega a sobre, encara no m'he acostumat a veure'ls amb una quantitat de pes a sobre descomunal.

Arribo a Namche Bazaar i miro aviam on he deixat la camera, i veig que tot esmorcant me l'he descuidada al lodge. Es veu que hi hagut merder ja que el fill petit de la familia que cuida aquesta casa de te volia jugar amb la camara amb els seus amics. Aixi que, vet aqui, li dic al nen que vagi a buscar als seus amics, que ens farem fotos.

Jugant i jugant, tincs part de canalla a dins. Surto del poble una altra vegada, en direccio nord, per a fer unes fotos del poble general.

Tornant al poble em fixo amb les oracions grabades a la pedra. Pintades de colors sembla tot un viatje tripos del "Gran Lewobsky" o "Miedo y asco en la Vegas".

El dia d'aclimatacio acaba aqui. Dema, dia 3, el meu cami em portara al poblat tibeta de Periche.

Dia 3 - 3 d'agost de 2010

Namche Bazaar (3440 m) - Periche (4280 m)

Llevat amb la panxa plena despres d'un sopar a base de Dal Bhat anc chiken curry, em disposo a iniciar la travessa llarga d'avui.

Son les 6:00 del mati, i des de la finestra es pot veure el Thamserku Est (6341 m) i el Thamserku Central (6618 m).

 

El lodge roman en pau esperant el repicar dels sherpas. Tot esta preparat i espero fins les 7:00 per esmorzar chapatti amb mantega i mermelada.

Les 8:00, hora de sortida. Dels dos camins que van a Kumjung, escullo el que no varia de cota (3500 m). El cami es planer fins arribar a Sagnasa. El paisatge es precios fins arribar a Thesinga, i es que, en aquest punt entro al Parc Nacional del Bosc de Rododendres del Solukhumbu. La estampa recorda als boscos de la Comarca o Rivendell. El paisatge convida a seure i veure els rododendres com ploren i el pins amb pinyes de color purpura o violetes. Fa un dia de sol on l’Ama Dablam em Saluda tot arribant a Tengboche (3867 m).

  

Em paro, faig unes fotos i segueixo el meu rumb fins a Dewoche (3750 m). Aquest indret, enmarcat pel monestir amb el Gompa mes antic de tot Nepal, em convida a seure I deixar volar la ment. Envoltat de rododendres, petits arbustos, pins i rierols que tallen sense vergonya els camins, em dic a mi mateix: Namaste.

 

Bocabadat pel entranyable bosc, continuo el cami tot passant el poble de Milinggo fins arribar a Pangboche (3980 m).

Les oracions sempre acompanyen en aquest cami, en fi, el cami continua en sentit ascendent fins trobar el poble de Periche (4280 m).

Vet aqui, Periche acompanyat d'una densa boira em diu bona tarda.

El dia acaba amb la bona companyia de sherpes i una parella de colombians al lodge The White Yak. Un bon sopar i a dormir.

Dia 4 - 4 d'agost de 2010

Periche (4280 m) – Lobuche (4980 m)

Les 6 :00 del mati i avui la intencio es anar a Dingboche per tal de fer nit i l’endema fer el pic Chuckung Ri. Tot just a les 7 :00, esmorzant, em trobo a la Maria i en Daniel acompanyats d’en Grande, el seu guia de montanya. Em comenta que, tant els pobles de Dingboche i Chuckung son tancats… aixi que canvio vario la meva ruta, i decideixo dirigir-me a Lobuche, sense cap dia mes d’aclimatacio. Comenca la ruta d’avui. Son les 8 :30 i estic a 4280 m.

La gran esplanada de Periche em mostra un cami facil nomes comencar, uns 30 minuts. Son les 9 :00 del mati i em trobo caminant per la llera Oest del riu. Ara el cami es de constant pujada fins el poble de Touglha-Duglha (4600 m). Arribat aquest punt miro el rellotge i marca les 10 :00 aproximadament. La pujada ha estat rapida i decideixo descansar una mitja hora per tal de descansar i, com no, aclimatarme.

Els sentits no desvarien i el mal d’alcada encara no arriba. El descans apremia al aventurers pero ara no es el moment. Cap a les 10 :30 continuo el meu trajecte que em portara a Lobuche. Uns 240 m de desnivell son els que em separen de Touglha-Douglha del monument dedicat als morts a l’Everest en aquesta zona. La boira emmascara les oracions en forma de banderoles i tambe les torres dedicades a Bouda. Les pregaries volen i dancen amb el vent del mati i la boira plora damunt les roques en senyal de dol.

En aquest punt s’em presenten dos camins a seguir, el que porta a Cho La Pass, a l’esquerra, o a Lobuche, a la dreta. Trio el cami que amb destinacio a Lobuche. El cami es de suau pendent i, tot caminant per la llera oest del riu, un pont m’indica que he de canviar de llera. Aixi ho faig, amb un Namaste per resposta, ja que el temps esta canviant i la boira esdeve pluja fina i torracollons. 

Mentres, per el cami em vaig trobant a sherpes i a carabanes de pastor amb vaques i Yaks negres.

Tot el cami es semblant fins arribar a Lobuche. Llera, llera i mes llera. Les botes ja comencen a suar de tant mullar-se i em reclamen descans com tambe ho fan els meus peus. Lobuche, a les 12 :14, apareix d’entre la densa boira i de pluja aqui no n’hi ha. Escullo un Lodge on passar aquesta nit, i per sorpresa a l’entrar em trobo a una parella de Sant Vicencs de Montalt. No pot esser, maresmencs per aqui, i jo que em pensava que seria l’unic. Vet aqui, en Jordi i l’Eva. Ens possem a xerrar i a explicar les diferents rutes que ens han portat al mateix lodge.

Cap a les 4 :00 de la tarda els meus peus clamen pietat, el cap demana no mes cops de martell, les cames criden independencia del meu cos i tot jo decideixo anar a dormir sense sopar.

Dia 5 - 5 d'agost de 2010

Lobuche (4980 m) – Gorak Shep (5170 m) – Kalapattar (5545 m) - Periche (4280 m)

La nit no ha pintat gens be, si mes no, amb tonalitats negre i gris fosc. El clima decideix i la natura reclama no mes incursions. La pluja, el vent, la boira i el fred s’uneixen per contenir qualsevol intencio a qualsevol esser vivent. El monzo apreta i es fa notar. Son les 4 :00, de sobte, el clima canvia i els nuvols deixen veure els titans, que esperen impacients la meva arribada. Estic de sort em dic.  

Surto del Lodge i no hi ha mes llum que la que em dona el meu lot. El cami desapareix i es difumina amb el rocam de la glacera. Es increible la forca de l’aigua i el gel. Grans agents d’erosio modelen el paisatge a propia voluntat. El cami es ascendent i constant fins trobar la cruilla entre tres grans glaciars.

Aqui, en aquest punt, el llac de Gorak Shep i el petit poblat em saluden. Son les 5 :30 del mati i he ascendit massa rapid. Crec que descansare una mica, penso.

Al voltant de les 6 :00 el cel descobreix infinitats de cims que reclamen una oracio i un Namaste. Soc benvingut i ben rebut. El Pu Mori fixament em mira, el Lodge espera una reverencia, el Nuptse  em reta i l’Everest s’amaga timidament.

Davant de tots, i a les 6 :30 del mati, surto escopetejat cap al cim del Kalapattar per veure tal espectacle. Surto rapid ja que el temps pot canviar, pero rapidament afluixo la marxa per arribar al cim al voltant de les 8 :30.

Arribo al cim, no tinc paraules, la respiracio es torna intermitent. Sera per l’emocio o per l’alcada. No vull questionar-me res mes. Miro, observo i els ulls esbocen unes llagrimes que seran ben rebudes per aquesta meravella anomenada Himalaya. Ploro, si, ploro, de l’emocio de trobar-me sota els peus d’aquest colossos i ploro per que estic sol, intimidat i emocionat, en fi, la resta m’ho guardo per mi.

Bocabadat, inicio la tornada cap a les 9 :30  i em planto a Gorak Shep en mitja hora escassa. He baixat rapid com si les muntanyes em volguessin atrapar, pero he d’arribar a Periche el mes aviat possible. M’espera una llarga tornada de pensaments i baixades, i el meu dit petit del peu esquerra comenca a queixar-se d’una gran ampolla…  

Dies 6  - 6  d'agost de 2010

Periche (4280 m) - Chuckhung (4730 m)

Dia 7 - 7 d'agost de 2010
Chukhung (4730 m) - Chuckhung Ri (5546 m) - Periche (4280 m)

Dia 8 - 8 d'agost de 2010

Periche (4280 m) - Namche Bazaar (3440 m)

El dia d'avui, de baixada cap a Namche Bazaar (3440 m), es un dia dur per al meu dit petit del peu esquerra. Al finalitzar el dia el que era bullofa sera 'pellejo'. Pellejo tambe sera la meva cara i nas que durant el dia d'ahir es van crema runa mica i la locio de calamina no ha estat prou per aturar-ho. En fi, coses que passen.
Com sempre, andiamo a partir de les 6:00 del mati en direccio a Namche Bazaar. El clima es comporta i puc gaudir, si mes no de les vistes.
Torno a passar pels pobles indicats el dia 3: Pangboche, Dewoche, Tengboche i Namche Bazaar.
La travessa dura unes 8 hores ja que el ritme el marca el meu dit petit. 
Em trobo a una parella de Madrid i els faig de guia, em trobo a uns alemanys i els faig de gui, em trobo a uns de Saragossa i els faig de guia... Haure de demanar una prima de 1000 rupees (10 euros al canvi) pels meus serveis, ja que per aqui els guies acostumen a cobrar aixo en un dia, i per a la gent sherpa aixo es molt. 


A Dewoche, m'aturo, m'infiltro i esmorco amb una familia tibetana.

A Tengboche trobo altra vegada el Monestir budista de Tengboche, aquesta vegada tancat perque els monjos tibetans estan celebrant el dia del corb. Tot i aixi, m'aturo i observo i capturo unes imatges.

Direccio a Namche Bazaar el paisatge convida a fer infinitats de fotografies, moltes de les quals son molt semblants pero plenes de magia.

Arribat a Namche Bazaar em dirigeixo al lodge que ja vaig visitar amb anterioritat. Em dutxo ja que feia 4 dies que no em dutxava i tirava de toallites. Del cansament nomes puc dir que una altre vegada ha pogut amb mi i he tornat a anar a dormir sense sopar, aixo si no sense haver fet la meva cura al meu dit petit.

Dia 9 - 9 d'agost de 2010

Namche Bazaar (3440 m) - dia de descans

Dia 7 d'agost. No he parat des que he arribat a la regio del SoluKhumbu i el Parc Nacional de Samagartha. Avui em prenc un dia de descans, estirar cames i esquena i gaudir d'una bona companyia nepalina.

Un detall, aqui la gent ho aprofita tot inclos els testos que hi ha a les balconades de les 

cases, reutilitzen els pots de pintura. Dona color a les facanes i als petits carrers.

Dia 10 - 10 d'agost de 2010

Namche Bazaar (3443 m) - Dole (4038 m)

El fred i la constant humitat em lleven al voltant de les 5:30. Les teranyines de la finestra de l’habitacio acullen pilotes d’aigua en els seus filaments. Soc a Namche Bazaar i el trajecte d’avui em dura al petit poble de Dole.

Llevat i esmorcat pujo les escales del poble de Namche Bazaar que em guien al cami que porta a Khumjung.  El dia es presenta fantasmagoric i grisnuvol… la boira es tan densa que sembla que suri entre nuvols de coto fluix.

El cami, en sentit ascendent, em dura a la Collada de Mong La. Els camins i les roques suen, i la boira nega qualsevol intent de veure mes enlla d’una decena de metres. Amb boira o sense, i en solitud, pujo unes escales que nomes aquells de mirada endemica han pogut contruir en aquestes altituds. Son les 7:30 del mati i em trobo a Mong La, amb la banda sonora del repicar de pedres, crits dels corbs i el remugar de vaques i yaks negres.

El cami continua, des de Mong La, aquest cop en sentit descendent, fins el poble de Portse Drenhka. Mentrestrant… Molsa, la molsa, membrana transpirable que abriga amb el seu tupid verd les roques atemorides i amb fred. Molsa que mira als caminants i els amortigua el cami. En fi, molsa de mati, molsa verda, congelada, suada i freda que acull l’aigua dels afluents del riu Kudhoshi. 

Bosc de fades i ninfes atemorides pel turisme i un servidor, acull cascades ‘lletoses’ que fan d’esmorcar a insectes i terra… En fi, fantasmoric, el bosc, dira jo.

Roques que em mostren les seves intimitats i em diuen, mira i observa, aquesta es la meva pell, la meva historia… que son les roques sino la historia immortalitzada del passat.

Deixant de banda la prosa, fa una rasca de collons i, em sembla el dia mes fred dels que he passat aqui, de moment.  Quin fred. Fa un fred que pela i els abres no passen fred, no. I encara estan de broma fent-me pessigolles amb fils que brollen de les seves branques… Parlo del bufo, arlequi i torracollons Rododendre…

5 hores de trajecte separen Namche Bazaar de Dole, tot travessant el pobles ja descrits: Khumjung, Mong La i Portse Drenhka.

Vet aqui el poble de Dole.

Dole, Dole, quina nit m’espera a Dole.

Dia 11 - 11 d'agost de 2010

Dole (4038 m) - Gokio (4750 m)

Quina nit! Com definir-la: asquerosa, fastigosa, repelent … en fi, Bettlejuice. Nit plena de cucs, carcoma, cuques, aranyes i mosquits dins la meva llardosa habitacio. Sentia crecs i plafs quan em movia.

Ostres! El sac de dormir, com te’l deixare Raimon! Pensava. Per sorpresa intacte a l’endema, envoltat d’1, 2, 3, 4… 9 aranyes culones, trobo que el sac de dormir, centinela dels meus somnis, roman net i pulit… Beetlejuice, siiii, Beetlejuice!

En fi, no he dormit gens i m’espera un senyor trajecte fins a Gokio (4750 m). De positiu, en puc treure que, he superat del tot la meva fobia a les aranyes. Ole!  

Son les 7:00 del mati, i sense esmorcar, inicio el meu trajecte a Gokio.

El dia, altre vegada es presenta fantasmagoric.

Entre boira, i adavantant a sherpes amb 100 kilos de massa a les seves esquenes, arribo a Machhermo al voltant de les 09:45 del mati. Oracions, dedicatories, banderoles i, per sorpresa meva, un petit monument dedicat a morts italians, em reben nomes entrar al poble.

El black tea tibeta i diuretic m'espera a un petit lodge de Machhermo, on les mans fredes esdevindran de cop calentes. 

Surto d'aquest petit paratge al voltant de les 10:30 i em dirigeixo, en direccio Nord, cap al poble de Luza. Un cop passat Luza un cartell em saluda i em guia direccio Gokyo.

El cami mica en mica es va difuminant amb la glacera de la Vall de Gokio, el riu ja s'amaga d'entre les pedres. Surgencies i llacs que trobo pel cami em diuen que Gokio ja es troba a prop. Tres son els llacs que un servidor troba abans d'arribar a Gokio. Fites, jo diria totems, marquen el cami i indiquen que aquests agrst paisatge un dia va ser regne de Yetis. Pregaries i oracions manifesten la gran creenca en aquest mite.

Yeti o no, els yaks negres i peluts desafien la meva entrada a les seves pastures. Calor o fred, nevi o plogui, una d'aquestes besties, mascle, no te miraments en muntar a una femella. De cop, deixa de muntar-la... i es que els pastors sherpes, solen omplir de fem els lloms de les femelles, si, fem, merda, caca, i tots els noms possibles per tal que els mascles no muntin les femelles quan no toca. En fi, tot em sorpren!

Pas a pas, mirant i mirant, arribo al tercer llac on es troba situat el poble de Gokio (4750 m), lloc on passare la nit i descansare per tal de fer cim, a l'endema, dos pics: Gokio Ri (5360 m) i un cim, sense nom, que dema batejare (La Mar d'en Pic - 5314 m).

Dia 12 - 12 d'agost de 2010

Gokio (4750 m) - Gokio Ri (5360 m) - Namche Bazaar (4340 m)

4:00 del mati. Gokio roman en pau. Ha deixat de ploure. Avui, si tinc sort i el cel s'obre, podre veure el majestuos Cho Oyu acampanyat dels seus germans des del cim del Gokio Ri. 

M'he llevat d'hora, ascendir el Gokio Ri a una hora temprana es la fita d'avui. Els calculs estan fets,.arribar al cim a les 6:00 i observar la divinitat convertida en roca i neu. 

Comenco la ruta a les fosques i nomes el meu lot em deixa veure el cami. Vorejo el llac i em disposo als peus del Gokio Ri. Una pujada intensa i sense pausa em fa agafar un ritme frenetic i ansios per arribar a veure sortir el sol des de 5360 m. Aixi es, el sol surt i la boira, implacable com es ella, no em deixa veure mes enlla del cim. El Cho Oyu s'amaga rere els nuvols i m'imagino la seva silueta en la meva ment...

Miro banderoles i oracions al cim. Miro la meva llibreta vermella. M'acompanya Albert Pla dins les meves orelles i... He fet el cim, un cim dedicat.

Miro al meu voltant i veig que els cims que acompanyen al Gokio Ri no els puc apreciar. Miro el mapa, trec la bruixola i crestejo durant 3 hores fins un cim que no te nom . En memoria als que han de venir, batejo aquest pic amb el nom de La Mar d'en pic - 5314 m.

Son les 11:00 del mati. Exhaust, la cresta, el fred i el vent no han ceditni un segon. Em disposo tornar al poble de Gokio.

12:00 del mati. Arribo al lodge on he dormit aquesta darrera nit. Demano alguna cosa per menjar i una ampolla d'aigua i, rapidament ja es troben al meu estomag. Quina gana i quin cansament, pero avui el dia es llarg i molt llarg. Si compleixo els meus calculs arribare a Namche Baazar al voltant de les 21:00 acompanyat de boira, fred i pluja fina.

A correcuita, comenco la baixada. El vent del Sud em saluda i em diu: ara que ja has fet cim i ja has baixat faig fora el nuvols i boira. El sol em mira i riu, el vent em mira i es burla de mi.

Emprenyat per no haver vist el Cho Oyu amb unes hores de diferencia, continuo el meu descens. Trobo pel cami postals que em conviden a retratar i capturar en una instantania.

Recorro el cami fet uns dies abans en sentit contrari. El pobles de Gokio, Machhermo, Luza, Dole, Portse Drekhna i Mong La. Han vist l'estelada del meu caminar.

La nit m'espera impacient el meu retorn a Namche Bazaar. El lot i les estrelles son ara els meus guies, com ho es tambe el cami. Nomes m'acompanya el soroll de vent, el bosc i el meu caminar.

L'etapa d'avui ha estat la mes dura de les que he fet aquests dies. 12 hores de crestes i camins queden  registrats a la meva compannya de viatge: la meva llibreta vermella.

Tot el meu cos es queixa i demana nomes arribar al lodge de Namche Bazaar. Bona nit.

Dia 13 - 13 d'agost de 2010

Namche Bazaar (4340 m) - Dia de descans

Namche Bazaar desperta al mati amb el so del repicar de pedres, corbs i yaks. Ja sabeu com es, ja ho he explicat. El dia d'avui demana descans, repos i sociabilitat.

Bon dia.

Bona tarda.

Bona nit.

Dia 14 - 14 d'agost de 2010

Namche Bazaar (4340 m) - Luckla (2804 m) 

El Sol del Nepal desperta al voltant de les 6 de la mantinada. Despert des de fa estona i ja preparada la motxilla em disposo a esmorcar i iniciar el trajecte d’avui: de Namche Bazaar a Luckla.

Plujos, el dia. Sembla que la pluja ofega el Solu Khumbu amb boira i pluja.

El cami de baixada repeteix el trajecte en sentit invers al descrit el primer dia, amb la diferencia que avui esta passat per aigua. Aigua que enterboleix el terra, aigua que resona de rius i afluents del Khudoshi, aigua que netejara l’atmosfera per als que vinguin el mes de setembre, aigua que brolla per tot arreu, aigua que es confon amb la meva suor.

El trajecte de 6 hores de cami, em fa passer per les villes tibetanes de Jorsale, Monjo, Packhding, Tok Tok, Chepplung i Luckla.

Imatges captades nomes per la meva retina descriuen nens jugant amb l’herba, nenes amb pedres a les mans simulant un telefon movil, sherpes carregant kilos i kilos de massa i refugiats amb paraigues, sangoneres obrint-se cami per les meves cames per tal de saborir el meu liquid vermell, boira que tenyeix de blanc qualsevol postal. Dones i homes cridant a yaks perque no es desviin del cami, roba estesa i rascumida cansada d’estar mullada durant dies, fum de xemeneies que es confondria amb la boira si no fos per la farum, tifes enganxades als murs de pedra per fer de combustible quan aquestes estiguin eixutes. Sherpes treballant la pedra i construint cases abrigats sota lones impermeables. Escupinades dels autoctons que netejen el terra ple d’aigua i fang, envoltoris de tabac mentolat mastegable, envoltoris daurats i platejats de xocolatines escampats en els filons del cami, petjades a punt de desapareixer del trajeccte… En fi, un dia mes que mostra la pobre i rica presencia dels sherpes en el cami de tornada a Luckla.

Una vegada arribat a Luckla, son gairebe les 15:00, em disposo a trobar el Sangrila Lodge. Aqui, tinc un conegut, en Finju Sherpa, que obrira les seves portes per acollir-me durant els propers 4 dies.